[versió de butxaca]

dijous, d’agost 31, 2006

Els altres escrits

La lectura de El primer tercio (The First Third & Other Writings. San Francisco: City Lights Books, 1981) de Neal Cassady ha estat bastant decepcionant. Sobretot, perquè Cassady, l’àngel hipster de la generació Beat, era un referent vital que es va convertir en literatura, no un literat que va voler viure les seves ficcions. Jack Kerouac el va convertir en el coprotagonista de la novel·la A la carretera (On the road) sota el pseudònim de Dean Moriarty, a més d’inspirar múltiples personatges de les obres de l’escriptor d’origen canadenc (The Dharma Bums), d’Allen Ginsberg (Howl), i de Tom Wolfe (The Electric Kool-Aid Acid Test), entre d’altres. Cassady era una força vivent de la natura, un as del volant, un consumidor de qualsevol estupefaent de moda, un amic i un amant sense comparació, al capdavall, va ser l’home-àngel que va inspirar tota una generació d’escriptors i artistes, els quals van intentar canviar l’Amèrica dels anys 40 i 50. El primer tercio és una recreació autobiogràfica de la turmentosa infància de Cassady i la relació amb el seu pare, un perruquer alcohòlic que el va arrossegar pels hotels i les pensions més polloses dels EUA. Es tracta d’una narració lineal, excessivament detallada, i, de vegades, carregosa. Segons les explicacions de la seva vídua, Carolyn Cassady, el llibre està escrit sota l’influx de Marcel Proust, però no es pot escriure com Proust sense ser-ho. És obvi. Cassady allarga les frases com si fos el de la magdalena, però sense el seu ganxo, el que l’ha fet immortal. Ara bé, en la distància curta, Cassady destaca més i fa que brilli intensament el seu estil. La narració “Haber visto un espectro no lo es todo”, la qual va servir de base al film La última vez que me suicidé (Last Time I Committed Suicide, Stephen Kay, 1996), és de lo millor del llibre, el qual es complementa amb algunes cartes dirigides a Jack Kerouac i Ken Kesey. Que l’Editorial Anagrama, a principis del present estiu, hagi recuperat aquest text, juntament amb noves edicions de Aullido de Ginsberg i Las cartas de la ayahuasca de William Burroughs i, altre cop, el poeta jueu (una mica pesat el paio!), no deixa de ser un exercici necessari de reivindicació i recuperació dels Beat, inacceptats al seu temps, llorejats pels hippies i massacrats, ara, pels que van d’escriptors moderns i autèntics. Si un dia s’aixeca Cassady, ja veurem...

dimarts, d’agost 29, 2006

a l'ombra de la ciutat





a l’ombra de la ciutat
jugàvem a ser amants
abraçant-nos sens parar
impúdicament cofois


tocant-nos els baixos fons
amb tots els instints als dits
tocant-nos els baixos fons
a l’ombra de la ciutat


abandonant-nos al foc
nocturnal dels cantoners
angulosos de ciment
a l’ombra de la ciutat


tocant-nos els baixos fons
amb tots els instints als dits
tocant-nos els baixos fons
a l’ombra de la ciutat

divendres, d’agost 25, 2006

Estampa del pati





Ja veieu
com està el pati:
l’herbam
entre les esquerdes
de l’asfalt
bull,
es recrema
i mor.
En silenci
i capcots,
els jugadors
de suor musculada
s’arrepengen al banc
dessota un para-
sol arbrat,
l’únic oasi propici
per al desencant
dels anti-
herois d’ara.
I,
a la mercè
de la justícia solar,
els jugadors
intenten pair
el deshonor
de la derrota
o l’alegria
de la victòria,
fins que les mares
els cridin
pels seus noms
a l’hora de dinar.
Ja heu vist
com està el pati:
tot està
a punt
de fondre’s.

dijous, d’agost 24, 2006

In memoriam Sebastià Roure, 4


(Víctor Marute)



roure


tinc la mort pendent,
de la teva mà
tinc l'amor pendent,

i ens codifiquem,
just per reconèixe'ns
ens codifiquem,

de la teva mà
amb tots els bells codis,
del cor del pit-roig:

cauen trons i llamps,
la música elèctrica
de dins del laberint.


Xavi Grimau

In memoriam Sebastià Roure, 3



(Víctor Marute)



DUES IN MEMORIAM ROURE


SIS BONA FE

Roura, a mi tu
em vas fotre quatre birres
però no m’importa.
Ni cinc ni set.
Jo et perdono
doncs sé de la teva bona fe
per veuhre-
telas.


SOBREPITOFI

Aquest matí m’ha trucat la Dolors i m’ha dit
que t’has mort.

¿T’has mort?
¿Sí?

Que t’hagis mort em sap greu,
però no estic trist,
perquè sempre sempre
-com diu la tomba de Duxamp a Rouen-
“D’ailleurs c’est toujours les autres qui meurent”.


Víctor Nik (res.) – 23 d’agost de 2006

dimecres, d’agost 23, 2006

In memoriam Sebastià Roure, 2




el vell arbre ha mort.
lloem-lo com home,
tan sols com un home,
però també com rei:
llarga vida al roure!
llarga vida al roure!
llarga vida al roure!

el vell arbre ha mort.





A Sebastià Roure.

Sobre la mesa azul
un libro abierto,
estrella roja
que alumbra en la noche desierta
de los sueños interrumpidos.
Tu alta copa roza el firmamento
y extiende en el techo de mi alcoba
la sábana de las constelaciones.
Roure, bad change europe.


Rafael Cruz

dimarts, d’agost 22, 2006

In memoriam Sebastià Roure, 1



CONEC EL VALOR


Conec el valor / de les paraules, el cant i el crit. / Tots són iguals / dins meu. // Les paraules amorfes / que tu no escoltes, / el cant ancestral / que no et desperta, / el crit inútil / per tancades orelles. // Aniràs terra endins / sense troba una mà amiga / tornaràs a la casa / on ningú t’espera, / et preguntaràs / el perquè de tanta solitud, / esperaràs l’endemà / per tornar a viure. // Conec el valor / de les paraules, el cant i el crit. / Tots són iguals / dins meu.


SÓC DEUTOR


Sóc deutor a molts amics nous / i amigues noves. // Els antics amics i amigues / amb orgull ho reconeixen / que mai podré pagar / el que els hi dec / per millor voluntat que hi poso.


ABECEDARI INFORMAL


ANARQUIA–BARCELONA–CATALUNYA–DONAR–ESPERANÇA–FELICITAT–GIRONA–HEROICA–INTERNACIONAL–JO–KILOVAT–LA–LLEIDA–MULLER–NO–OR–PES–QUÈ–ROUREDA–SEBASTIÀ–TONYINA–UH–VTÈ–X–Y–Z.


Europe change bad, Sebastià Roure. Roure Edicions, 2001.

Cendrer



A l'extrem trobem el filtre,
a l'altre, hi ha la guspira,
al mig crema la substància,
i al final, el fum és vida?
Podria ser la desgràcia:
millor encendre un rere un altre
i deixem el tema enlaire
fent Os! mirant el paisatge.

diumenge, d’agost 20, 2006

Tantra quotidià



(Víctor Marute)



Llit
empotrat
vestit
net
polit
i planxat
llet
sucre
mantega
cafè
fred
plou
espetec
verd
vermell
fluorescent
crits
plors
quiets
i parats
no facis tard
de pressa
i corrents
ulls
groguencs
línia 3
gerent
no hi és
un moment
més tard
si us plau
i cafè
...
més cafè
...
deu minuts
no puc
a les deu
a les onze
a les dotze
no ho sé
batec
enfonsat
cor
accelerat
atac
vascular
arxivar
i ja està
ara sí
ara no
demà
estómac
perforat
paper
platejat
pit
desossat
i enciam
rebregat
i cafè
...
més cafè
...
i després
les cinc
i que no
i que sí
senyor
que no
no n’hi ha prou
que més
i més
i les set
vermells
ulls
vermells
cervell
ressec
i les vuit
no estem
un nus
al budell
confús
i embús
en un puny
de vida
adormida
suïcida
i
...
pany
i clau
i al cau
bullit
resclosit
cedit
pel banc
assassinat
anunciat
riures
enllaunats
el millor
detergent
les dents
i el mateix
al llit
esmorteït
frígid
insà
glaçat
distant
ni un alè
ben sec
tot ben sec
i la humitat
passa de llarg
i res
res de res
immune al sentiment
i l’altre que s’hi fa
però se’n cansa
i ja està
ni bes
ni abraçada
ni res
res de res
immune al sentiment
i ben fred
congelat
i no res
ni un sospir
ni un gemec
i tot dorm
insastisfet
menys
l’inconscient
dient:
“no veus què et perds?!”


Adriana Bàrcia

(Cafetera marutiana a can Camatxu-Bàrcia, 2010)

Pa florit

(Rafael Cruz)


L'entranya del presoner és un calabós on les flors s’encabriten i l’escorbut li envesteix els murs de seda, mentre a la cambra blanca, tancada a pany i forrellat, la triquina se li enquista a l’esfínter. A mitjanit, al fons del fons més recòndit del túnel, s’escolta el sanglot budellaire del buit.

arkham asylum



maquinària a punt
flors de bilis en boca
mal intracranial
entre lliris m’adormo
electroxocs vermells
cap al consol del zero
un cop de descontrol
adopto estranyes llengües
torrefacte cervell
em faig la manicura
fermento els meus humors
des de la galeria
comença l’últim vals
sens escenografia
nits de ferro colat
l’ídol negre m’espia
diuen que rimbaud viu
oh parís de llum negra
els déus m’han tornat foll
pentotal per la vena
t’ajeus al meu costat
no·t voldria pas perdre
ets el millor de tot
la neu sobre les illes
en mishima ha trucat
també he llegit la premsa
no res que ja sabés
les esfinxs em vigilen
no tinc por de la mort
en el fons m’idolatra
em cremen a foc lent
m’escurcen les patilles
m’han tallat els cabells
m’han barrotat les barres
fum visceral del cap
cendres a can xamfaina
ningú pot remuntar
el no-res de l’abisme
sinó és amb un somrís
de líquid amniòtic
ebri fins al final
la màquina s’espatlla
no·t puc donar la mà

dijous, d’agost 17, 2006

efecte paradoxa



[1]

m’alimento de la ciutat
de la flaire dels vianants
del foc cabró dels conductors
del cansament dels immigrants
del pol·len dels calaverots
dels petons dels enamorats
de les pintades dels neons
i et vomito al damunt lector


(...)


[2]

sense rostre
sense sostre

les imatges
del meu ventre
pulmons llavis
ulls nas llengua

transformades
en persones
amor drogues
ciment arbres

vermell vòmit
de poema

Teoria del llamp



No ens referirem a l’instant de la concepció ni a la vida intrauterina ni al moment del part. No farem esment de la llegenda de la infantesa perquè tot record és un miratge. I de l’adolescència, més val no fer-ne cas. No ens queixarem de l’època adulta en què èxit i fracàs es donen la mà i se l’estrenyen fort. No farem esment de la saviesa ni de l'estupidesa ni de la degradació de la vellesa. No ens referirem a la Mort tot i escriure’s en majúscula. El que farem és esperar que el llamp ens toqui per atzar. Així podrem reescriure aquest poema o qualsevol altre. La resta no importa, no cal fer-ne cap cas.

La carpeta

Jo