[versió de butxaca]

dijous, d’agost 31, 2006

Els altres escrits

La lectura de El primer tercio (The First Third & Other Writings. San Francisco: City Lights Books, 1981) de Neal Cassady ha estat bastant decepcionant. Sobretot, perquè Cassady, l’àngel hipster de la generació Beat, era un referent vital que es va convertir en literatura, no un literat que va voler viure les seves ficcions. Jack Kerouac el va convertir en el coprotagonista de la novel·la A la carretera (On the road) sota el pseudònim de Dean Moriarty, a més d’inspirar múltiples personatges de les obres de l’escriptor d’origen canadenc (The Dharma Bums), d’Allen Ginsberg (Howl), i de Tom Wolfe (The Electric Kool-Aid Acid Test), entre d’altres. Cassady era una força vivent de la natura, un as del volant, un consumidor de qualsevol estupefaent de moda, un amic i un amant sense comparació, al capdavall, va ser l’home-àngel que va inspirar tota una generació d’escriptors i artistes, els quals van intentar canviar l’Amèrica dels anys 40 i 50. El primer tercio és una recreació autobiogràfica de la turmentosa infància de Cassady i la relació amb el seu pare, un perruquer alcohòlic que el va arrossegar pels hotels i les pensions més polloses dels EUA. Es tracta d’una narració lineal, excessivament detallada, i, de vegades, carregosa. Segons les explicacions de la seva vídua, Carolyn Cassady, el llibre està escrit sota l’influx de Marcel Proust, però no es pot escriure com Proust sense ser-ho. És obvi. Cassady allarga les frases com si fos el de la magdalena, però sense el seu ganxo, el que l’ha fet immortal. Ara bé, en la distància curta, Cassady destaca més i fa que brilli intensament el seu estil. La narració “Haber visto un espectro no lo es todo”, la qual va servir de base al film La última vez que me suicidé (Last Time I Committed Suicide, Stephen Kay, 1996), és de lo millor del llibre, el qual es complementa amb algunes cartes dirigides a Jack Kerouac i Ken Kesey. Que l’Editorial Anagrama, a principis del present estiu, hagi recuperat aquest text, juntament amb noves edicions de Aullido de Ginsberg i Las cartas de la ayahuasca de William Burroughs i, altre cop, el poeta jueu (una mica pesat el paio!), no deixa de ser un exercici necessari de reivindicació i recuperació dels Beat, inacceptats al seu temps, llorejats pels hippies i massacrats, ara, pels que van d’escriptors moderns i autèntics. Si un dia s’aixeca Cassady, ja veurem...