[versió de butxaca]

dilluns, d’octubre 02, 2006

De pelar-se-la

Sí, Miquel Bauçà podria haver actuat en qualsevol nightshow o talkshow -vés a saber com es diu l'espai de la teleburra on un es fa el graciós remunerat- però va preferir, segons la meva opinió, expressar-se en heptasíl·labs i prosa a través dels seus llibres. En qualsevol cas, no se'l pot considerar un poeta invisible. Potser com a persona va intentar ser-ho, però tampoc li va funcionar: els veïns el veien, l'oloraven i l'espiaven. Un dels seus versos més revolucionaris és: "Me la pelo, a l'autobús". Es tracta d'un octosíl·lab -alguna vegada s'havia d'equivocar, no?- que inclou dos conceptes, en principi, força antagònics: l'onanisme i els mitjans de transport públic (vaja, podríem veure Crash de Cronenberg o llegir Crash de Ballard, i la nostra concepció del sexe i la velocitat, canviarien.) Per a fer l'anàlisi del vers exclouré la resta del poema, perquè ara no la tinc a mà, vull dir la resta del poema, no la d'aixonses. Aquesta afirmació podria semblar ridícula, gruixuda i, fins tot, es podria considerar un delicte. Però, no! Es tracta d'una convicció: me la pelo allà on em plau, i em plauen els autobusos, pel fet que sóc un exhibicionista del quinze, o, almenys, no vull que em passi de llarg l'oportunitat de fer el que em roti. De tot això se'n pot deduir que Bauçà, o el seu jo poètic, o el seu personatge, o qui sigui, no vol ser invisible. I menys com a poeta que s'escorre en públic, en moviment i davant de les madones i parisencs que faci falta. Uf! quin gust...