[versió de butxaca]

dijous, d’octubre 05, 2006

Del poema-llamp i el poeta llampat

Els poemes que més m’interessen de Rudiments de saviesa (Bcn: Empúries, 2005) són aquells en què Bauçà parla del fet poètic, el qual el veu i el viu, bàsicament, de maneres i possibilitats infinites, però de manera autèntica i objectiva, cosa que espanta i sedueix a parts iguals (més o menys.) Bauçà hi escriu: “La carrera de poeta, / igual que la de vident, / està plena d’intrusisme. / Les autoritats no fan / res idoni per tallar-lo.” (p. 133) Sempre, sempre, sempre, Bauçà ataca de cares i amb una daga ben esmolada entre les dents mentre intenta un somriure: Els intrusos som nosaltres i l’únic poeta és ell? On s’estudia la carrera de quiromàntic? Quines autoritats són les que poden autoritzar amb prou autoritarisme que s’acabin els intrusismes a l’hora d’exercir de poeta? Aquesta és una visió social del fet poètic, amb la qual estic d’acord, però si apliquéssim l’eutanàsia als mals poetes (“intrusos”), per llei i amb injeccions de Zyclon B similars a les del 36, llavors, només sobreviurien uns pocs. Això sí, avorrits, però amples. En un segon i darrer poema hi diu: “La creació poètica, / comparada amb d’altres arts, / és la més electrofísica, / doncs no usa cap sentit, / just els dits, per traduir-la.” (p. 136) És cert. El poema ve a través d’un calfred elèctric que se situa, en cada poeta, en un lloc diferent del cos. El poema ve com si no el volguessis, perquè ningú pot ser tan enze com per esperar-lo assegut davant de la llibreta amb els ulls en blanc i la verga entre las mans. Un cop ve, el poema, el pots “traduir” a través de l’escriptura, o sigui, mitjançant els “dits”. A més, el fet que el poema no utilitzi cap sentit, referma la teoria de l’escriptura automàtica, la qual ve directa del cervell i dels somnis. I, finalment, si comparem la creació poètica amb les altres arts, deu ser, a banda de la més pobra, la que electroxoca més, la més excitant: el poema és el llamp i el poeta el parallamps, d’aquí que els que “tradueixen” poemes, no els que els escriuen conscientment, són uns llampats: “Un poeta es troba al mig / de la corda fluixa, sempre.” (Els somnis. Bcn: Empúries, 2003, pàg. 134.) Bauçà és incisiu perquè diu veritats com punys, objectiu perquè les veritats com punys que diu són reals, i corrosiu perquè les veritats com punys reals que diu les diu sempre, sempre, sempre, treient-se la daga d’entre les dents amb un gran i enigmàtic somriure. Zasss!