[versió de butxaca]

diumenge, de desembre 31, 2006

He sortit a comprar tabac...

(Víctor Marute)

A punt!?


I finalment, arribem al final. Per a l'any vinent, de moment, ja està gairebé enllestit El cervell de Lenin: tretze poemes en prosa d'en camacho-grau -no escriu gaire aquest noi, es cansa, uf!-, amb les seves corresponents -o no- il·lustracions dibuixades per en Rafael Cruz -la portada és guapa, no?-, i dues cites de Serguei Iessenin: "Dic els meus versos a les prostitutes, / i m'emborratxo amb els bandits." L'altra cita l'haureu de buscar a l'edició de can Emboscall. Per cert, va ser en Cru de Ca'í qui em va proposar el nom de Pa florit per al bloc a partir d'un altre títol, en aquest cas el d'un poema en prosa d'aquest futur -fotut- llibret. I ja està, companys: salut i dards alls folls!

dissabte, de desembre 30, 2006

Urtx

L'activista, cartellista, gravador, impressor, en definitiva, l'artista, Miquel Plana, d'Olot, ha confegit un llibrot de bibliòfil amb l'obra Urtx d'Enric Casasses Figueres. A més d'afegir-hi els seus gravats també l'acaba de conformar un pròleg d'en camacho-grau. El volum deu pesar uns cinc o sis quilos i se n'ha fet un tiratge de 111 exemplars. Si en voleu un, diria que l'haureu de fotocopiar. Jo tinc el 108 i el 109. Apa, a córrer!



Post-Scriptum (15·II·07): l'exemplar número 109 de l'Urtx està en mans de l'Ics Ge, cosa que em fa feliç, només ara mateix, i em torna locuaç, tan sols per un moment. Ei, nen! No et desanimis. Salut!

dijous, de desembre 28, 2006

In memoriam Sebastià Roure, i 7


La tal Laporters, sí, és dona, ha tramès al Pa florit un altre vídeo amb en Sebastià Roure com a protagonista, amb els dibuixos de Caldes de Montbui i d'altre material rourià que ens va enviar en Marc Valls. Des d'aquí felicitem a l'Hel·lena per la feina feta -tot un currele, yeah!- i l'animem perquè contuniï treballant el poema, la imatge i el que faci falta. Ei, cliqueu-hi que val la pena!



Pomades per a pells fines

dimecres, de desembre 27, 2006

Ni puny-etèria ideia, nens!

Per en Marc Charles.

Sempre he estat un extrem i suprem big bang desastrós a l’hora de fer veure que domino una situació o un àmbit o una conversa o d’altres coses per l’estil, siguin domables o no. Vull dir que de la gran majoria d’àmbits de la vida no en tinc ni puta idea. Potser sí que en sé alguna cosa de còmics, llibres, flims i d’altres flipades per l’estil, però de la vida, ni puta idea. Em repeteixo, ho sé, em repeteixo. Per això, quan el Hippie em va demanar una llista dels millors discos, segons el meu parer, del present any -que s’acabi ja!-, doncs, ni puny-etèria ideia, nens! No és que no segueixi l’actualitat, més o menys, però és que estic, encara, molt penjat de la música d’abantes que nasquérem, i, per tant, aconsellar coses de l’any sis –no s’ha acabat?- m’és força difícil. Hagués preferit donar algun consell sobre la paternitat, els veïns, la feina o alguna cosa seriosa de la qual sí que no en sé re de re. Només per fer-me veure us diria: “Sí, sí, els nadons, ja se sap, canvien molt cada dia…” o “Als veïns ni aigua, ara, la del tercer, la del tanga de tigressa, puja un dia a demanar-li sal…” o “A la feina fes-te l’orni o fes-te un trepa, perquè sinó…” Em contradic: hauria de saber més coses sobre els intangibles musicals que sobre la vida quotidiana. Què hi farem! En el fons jo sóc un classicot. Hi ha un parell de discos editats aquest any que em semblen imprescindibles: u) Modern Times de Bob Dylan i dos) A Hundred Highways (American V) de Johnny Cash. El primer perquè em sembla un dels millors treballs d’en Dylan, hiperactiu tot i tenir ja una certa edat. I el segon perquè és una meravella: es tracta del llegat d’un home trencat, a punt de morir, però compromès amb la seva música fins al final. Dues obres mestres de dos creadors, ja, clàssics. Per cert, el disc tres) Orphans. Brawlers, Bawlers & Bastards de Tom Waits, tot i que ha aparegut fa poc i que l’estic escoltant ara, l’hi poso també perquè és un clàssic nou i punt. Cal ressenyar que el disc quatre) La manera més salvatge d’Enric Casasses & Pascal Comelade és la plasmació d’una relació musicopoètica –música i poesia no són el mateix?- que fa anys que els uneix en directe i en viu. Cal destacar-ne la versió de Cortina firmada de Robert Wyatt i la intensitat vital que respira la gravació per tots els seus porus. Dels grups d’ara en segueixo molt pocs, per no dir que no vigilo gaire què em descarrego de la burra. Cada dia no pot ser festa! Veja’m: el disc cinc) The life pursuit de Belle & Sebastian és un colossal monument a la vida naïf i un retorn a la sonoritat d’aquelles obres que ens van captivar al final dels 90, com If you’re feeling sinister o Boy with the arab strap. Els que tampoc semblen que tenen ganes de retirar-se són els Sonic Youth que amb l’edició del disc sis) Rather ripped han superat, d’una punyetera vegada, l’enfonsament de les torres bessones. Sí, els novaiorquesos sempre sonen igual, però mai em cansen. El disc set) Mr. Beast de Mogwai és pura dinamita post-rock que mescla moments de gran contundència elèctrica amb d’altres paisatges sonors més calmats però igualment intensos. M’agraden més que els Tortoise fent de banda d’acompanyament a The brave and the hold de Bonnie “Prince” Billy, l’autor del disc vuit) The letting go, el qual em segueix fascinant com el dia que vaig descobrir el sensacional I see a darkness. El disc nou) You In Reverse de Built To Spill és rock autèntic sota l’auspici dels millors Neil Young & Crazy Horse. I per enllestir aquest Top Ten d’estar per casa, el disc deu) Failing songs de Matt Elliott és una obra malecònyicament exquisida. I ja està! Em deixo moltes coses d’aquest any al sac: Daniel Johnston, Lambchop, The Drones, Calexico, Dominique A, 12twelve, Roger Mas, Caetano Veloso, Espers, Gallon Drunk, Jaume Sisa, Francisco Nixon, Gnarls Barkley, Josele Santiago, Tarántula, Isobel Campbell & Mark Lanegan, Jolie Holland, Yo la tengo, Mojave 3, i un llarg etcètera disponible a les alforges de la mula. Ja ho sabeu: si m’heu de demanar consell és possible que la meva resposta sigui del tot evident. Salut, nens!

diumenge, de desembre 17, 2006

Estripem les solapes dels llibres!

L’obra de Salinger és fascinant. De la seva vida, però, no se’n sap gaire res. Bé, sí, la seva filla ha posat per escrit les excentricitats de l’autor nascut a… Vaja, no sé on va néixer. No m’importa. Així com no m’interessa gens ni mica si està viu o mort o d’altres coses per l’estil. El que em meravella d’aquest autor, així només d’entrada, és com s’editen els seus llibres: sense cap dibuix que il·lustri la portada, sense cap nota biogràfica i, per descomptat, sense cap fotografia que ens mostri un escriptor intel·ligent, brillant i seductor. Fins i tot, la solapa de Pugeu la biga mestra, fusters. Seymour: una introducció (Bcn, Ed. 62, 1992) ens avisa que “Per voluntat expressa de l’autor, aquest volum no conté alguns elements habituals de la nostra col·lecció: ni la solapa d’informació bibliogràfica, ni la presentació que encapçala les obres seleccionades. Tampoc no ha estat possible d’il·lustrar la coberta amb una fotografia.” El que deia: l’embolcall de les obres de Salinger ja és fascinant, però les obres encara ho són més. La segona part del llibre esmentat, que porta per títol Seymour: una introducció, hauria de ser de lectura obligatòria per als poetes que no en tenen ni idea de fer de poetes. El protagonista ens presenta el seu germà Seymour a partir d’una semblança per escrit, on la memòria va d’un costat a l’altre sense cap mena d’estructura aparent, tot i que, tot plegat sembla pensat fins l’últim detall. El tal Seymour és un ésser extraordinàriament intel·ligent, precoç i brillant. Un poeta de cap a peus: mor jove i inèdit. La ironia de Salinger a l’hora de descriure el físic dels poetes és demolidora: “per arribar al final d’un poema de primera classe cal una considerable quantitat de resistència física i no tan sols una certa dosi d’energia purament nerviosa o un ego a prova de bomba. Massa sovint, per desgràcia, un poeta es converteix en un mal guardià del seu cos, però crec que, normalment, a l’origen, ha estat proveït amb un físic altament útil.” Per altra part, la veu protagonista, quan parla d’editar els poemes del seu germà difunt, ataca sense pietat els marges de la literatura: els editors repentinats (“tinc la intenció que qualsevol editor de bona voluntat que tingui un vestit ben planxat i un parell de guants raonablement nets se’ls emporti directament a les fosques premses”), les solapes llefiscoses i adúlteres (“amb una solapa proveïda d’unes quantes endimoniades observacions de garantia sol·licitades, amb èxit, d’aquells poetes i escriptors d’anomenada als quals no fa res de comentar en públic l’obra de llurs col·legues”), i la crítica literària de pa sucat amb oli i els cercles literaris bornis (“seran concisament presentats al públic amant de la poesia per un o altre de la petita colla de soldats, de pedants moderadament ben pagats adeptes de la pluricol·locació als quals es pot confiar la ressenya, no necessàriament prudent o apassionada, però sempre breu, dels llibres de poesia nous.”) Acabo d’esmentar un únic paràgraf (pàg. 86-87) de manera entretellada per dues raons: perquè m’ha vingut bé i perquè no em venia malament. Aquesta és la primera raó. La segona és: quan comento el text? La prosa de Salinger és tan endimoniadament complexa i sardònica que no dóna cap respir ni cap treva. Aleshores, m’he vist obligat a posar-hi cullerada. Crec que ens hem d’enfrontar a Salinger sense cap idea preconcebuda ni cap intoxicació típica dels suplements literaris de diumenge (és un dir, perquè, ara, cada dia, en surt un, de suplement literari, com si fessin falta, tu!) Per tant, crec que el Salinger-autor sobreviurà al Salinger-personatge, encara que no el coneguem ni remotament, perquè segons ell mateix “Un veritable artista sobreviu a tot. Fins a l’elogi.”