[versió de butxaca]

diumenge, de desembre 17, 2006

Estripem les solapes dels llibres!

L’obra de Salinger és fascinant. De la seva vida, però, no se’n sap gaire res. Bé, sí, la seva filla ha posat per escrit les excentricitats de l’autor nascut a… Vaja, no sé on va néixer. No m’importa. Així com no m’interessa gens ni mica si està viu o mort o d’altres coses per l’estil. El que em meravella d’aquest autor, així només d’entrada, és com s’editen els seus llibres: sense cap dibuix que il·lustri la portada, sense cap nota biogràfica i, per descomptat, sense cap fotografia que ens mostri un escriptor intel·ligent, brillant i seductor. Fins i tot, la solapa de Pugeu la biga mestra, fusters. Seymour: una introducció (Bcn, Ed. 62, 1992) ens avisa que “Per voluntat expressa de l’autor, aquest volum no conté alguns elements habituals de la nostra col·lecció: ni la solapa d’informació bibliogràfica, ni la presentació que encapçala les obres seleccionades. Tampoc no ha estat possible d’il·lustrar la coberta amb una fotografia.” El que deia: l’embolcall de les obres de Salinger ja és fascinant, però les obres encara ho són més. La segona part del llibre esmentat, que porta per títol Seymour: una introducció, hauria de ser de lectura obligatòria per als poetes que no en tenen ni idea de fer de poetes. El protagonista ens presenta el seu germà Seymour a partir d’una semblança per escrit, on la memòria va d’un costat a l’altre sense cap mena d’estructura aparent, tot i que, tot plegat sembla pensat fins l’últim detall. El tal Seymour és un ésser extraordinàriament intel·ligent, precoç i brillant. Un poeta de cap a peus: mor jove i inèdit. La ironia de Salinger a l’hora de descriure el físic dels poetes és demolidora: “per arribar al final d’un poema de primera classe cal una considerable quantitat de resistència física i no tan sols una certa dosi d’energia purament nerviosa o un ego a prova de bomba. Massa sovint, per desgràcia, un poeta es converteix en un mal guardià del seu cos, però crec que, normalment, a l’origen, ha estat proveït amb un físic altament útil.” Per altra part, la veu protagonista, quan parla d’editar els poemes del seu germà difunt, ataca sense pietat els marges de la literatura: els editors repentinats (“tinc la intenció que qualsevol editor de bona voluntat que tingui un vestit ben planxat i un parell de guants raonablement nets se’ls emporti directament a les fosques premses”), les solapes llefiscoses i adúlteres (“amb una solapa proveïda d’unes quantes endimoniades observacions de garantia sol·licitades, amb èxit, d’aquells poetes i escriptors d’anomenada als quals no fa res de comentar en públic l’obra de llurs col·legues”), i la crítica literària de pa sucat amb oli i els cercles literaris bornis (“seran concisament presentats al públic amant de la poesia per un o altre de la petita colla de soldats, de pedants moderadament ben pagats adeptes de la pluricol·locació als quals es pot confiar la ressenya, no necessàriament prudent o apassionada, però sempre breu, dels llibres de poesia nous.”) Acabo d’esmentar un únic paràgraf (pàg. 86-87) de manera entretellada per dues raons: perquè m’ha vingut bé i perquè no em venia malament. Aquesta és la primera raó. La segona és: quan comento el text? La prosa de Salinger és tan endimoniadament complexa i sardònica que no dóna cap respir ni cap treva. Aleshores, m’he vist obligat a posar-hi cullerada. Crec que ens hem d’enfrontar a Salinger sense cap idea preconcebuda ni cap intoxicació típica dels suplements literaris de diumenge (és un dir, perquè, ara, cada dia, en surt un, de suplement literari, com si fessin falta, tu!) Per tant, crec que el Salinger-autor sobreviurà al Salinger-personatge, encara que no el coneguem ni remotament, perquè segons ell mateix “Un veritable artista sobreviu a tot. Fins a l’elogi.”